De l’impuls magnètic a l’expressió audiovisual.

El camí cap a la creació artística sovint és un viatge sense cap tipus de planificació. En el meu cas, vaig iniciar el meu periple en el món del videopoema a través d’una troballa sorprenent: la compra d’un dispositiu que combinava l’impuls magnètic amb la música. Aquesta eina em permetia tocar tot d’objectes conductors de corrent magnètic per a generar sons únics i fascinants. De fet, així va néixer «l’aigua és un joc que fa brollar», el videopoema que va guanyar el prestigiós premi de poesia Marta Pessarrodona de Terrassa.

Després, a mesura que seguia experimentant amb la producció de sons, vaig començar a explorar altres objectes i discursos, tot allunyant-me gradualment del dispositiu d’impulsos magnètics original. A través de la meva formació prèvia i les meves habilitats adquirides, vaig aconseguir fer la transició a l’edició de vídeo, tot obrint-me a l’època en la qual més he produït.

«Amb què es paguen els poemes» va ser la meva última obra realitzada amb el dispositiu mencionat. Amb aquest projecte, buscava fusionar elements de la poesia comercial amb l’anti-discurs, explorant noves formes d’expressió integrals i provocant reflexió en l’espectador.

No obstant això, no va ser fins «Camps d’anti-refugi» que vaig aconseguir el meu major èxit fins a la data. Aquesta obra captura i expressa el mateix discurs provocador que el meu anterior videopoema, però amb una estètica visual impactant i una narrativa més evocadora.

El món del videopoema em va oferir una plataforma per explorar, experimentar i comunicar els meus pensaments més profunds a través de l’art audiovisual. Cada projecte em porta noves oportunitats de creixement i descobriment, i estic emocionat per continuar explorant les possibilitats infinites d’aquest mitjà artístic en evolució constant.