Elquenovol.cat. Oulipó (literatura potencial) en format pàgina web, poema quíntuple a partir de la combinació de bases de dades i un manifest que carregava contra el sistema de premis literaris.
Venia de ser finalista al primer Certamen Salvador Iborra, premi convocat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, l’Agència Catalana de la Joventut i l’Institut Balear de la Joventut. El poemari guanyador va ser Renills de cavall negre, del poeta Xavier Mas Craviotto (2018, Viena Edicions), la portada del qual va córrer a càrrec meu.
En aquell clima d’exuberància, on la resta de finalistes érem quasi guanyadors i enfrontàvem l’inici exitós d’una generació que, només l’any següent, ho guanyaria tot (Laia Maldonado amb el Ventura Ametller, Carla Fajardo i el Martí Dot, Joan Deusa i l’Ibn Khafadja), iniciava jo la producció conscient del meu contingut poètic, fins ara massa ingenu i espontani.
Vaig haver de triar, o bé el camí que estava seguint (potser el millor), o bé experimentar amb tot allò que havia regit la meva vida i que, a priori, no es podia combinar tan fàcilment amb la poesia d’aquell moment. La decisió ho va marcar tot i anys després sóc aquí.
L’Elquenovol.cat va ser publicat durant la pandèmia, motivat també per una mala experiència amb el model de premis. Vaig presentar part de l’obra a un guardó conegut entre els joves poetes per a provar la qualitat del que estava fent. Per a sorpresa meva, vaig rebre una trucada temps després d’un dels membres del jurat, que em citava a una hora i un lloc un dia qualsevol per a explicar-me quelcom sobre el premi.
Una vegada allà, aquesta persona em va explicar que ell i un altre membre del jurat, en la darrera reunió deliberativa, van votar pel meu poemari com a guanyador, i que la fita no es va aconseguir perquè els membres del jurat que tenien més pes vàren decidir que l’Elquenovol no estava fet per a aquell premi, sinó pel Carles Hac Mor -sentenciaren.
Per suposat, jo em vaig prendre aquestes paraules amb certa indiferència, però també amb bona disposició, així i doncs vaig fer cas d’aquell consell indirecte i em vaig presentar al mencionat certamen i a un altre premi més. Contràriament, cap d’ells no va reconèixer l’Elquenovol com a obra guanyadora.
L’elquenòvol no entèn per quin motiu només hi ha un certamen d’avantguarda d’entre tots els guardons poètics als Països Catalans. En afegit, la participació està limitada a obres amb menys de 8 pàgines. Necessitem redirigir aquesta tendència i despertar el talent de nova creació en tot l’abast del territori.
La rebuda que va tenir aquest experiment poètic un cop publicat va superar les meves expectatives, arribant fins i tot al resum anual dels Jocs Florals de Barcelona 2020. D’aquesta manera, no vaig aconseguir que cap editorial publiqués l’Elquenovol en forma de llibre, però en vaig aprendre molt d’allò i va ser una experiència molt valuosa per a mi en el present i el futur.
Podeu llegir aquí la ressenya que va fer Joan Deusa per a la revista Núvol: elquenòvol.cat, un hiperpoemari.
